INICIAR-SE COM A CAMPEROL AMB UN XICOTET HORT FAMILIAR

Iniciar-se com a camperol amb un xicotet hort familiar

Miquel Sentandreu

Per a iniciar-se en el cultiu d'un xicotet hort familiar no es necessita gran cosa, amb una xicoteta porció de terra i una simple aixada podem començar a realitzar els nostres somnis.

En principi, amb una parcel·la de 100 m2, o inclús menys, tindríem prou espai per a posar en pràctica el cultiu agrícola a xicoteta escala.

Si disposes de terres de cultiu, no tens més que posar-te en marxa. Si no tens camps, sempre pots demanar prestat un tros de terra a un amic, llogar un parcel·la o comprar-la.

Aconseguir una porció de terra per a treballar-la amb les teues mans és relativament fàcil. Actualment les terres de labor estan molt barates. Per menys 600 € podríem comprar una fanecada (850 m2), i amb uns 300€ dotar-la de reg localitzat per goteig. 

Si formàrem una xicoteta societat i dividírem l'espai en 8 parcel·les de 100 m2, amb una aportació inicial d’uns 115 euros per associat, disposaríem d'una xicoteta parcel·la de 100 m2 amb  reg per goteig.

Com podeu  vore hi ha moltes possibilitats de disposar d'un xicotet hort, per res o molt pocs diners.

En qualsevol part es pot cultivar la terra, però quan millor siga el terreny a cultivar i més temperat siga el clima, les collites seran més freqüents i de major rendiment.

Una vegada disposem de la terra, com deia al principi, amb una simple aixada podem començar a cavar, esmicolar els terrossos, aplanar els bancals, fer xicotets solcs i sembrar o plantar el que ens agrade. Només haurem d'atenir-nos als calendaris de sembres i transplantaments de cada zona, segons els rigors del clima i els costums del lloc. El més fàcil, independentment del que vegem escrit als llibres, revistes, blogs etc., és preguntar als vells llauradors de la zona per les dates de labor, sembra, plantació, recol·lecció…

Si coneixem els temps de labor i treballem la terra, podem sembrar i plantar amb possibilitats d'arreplegar algun fruit.

Si disposem de fem o altres matèries orgàniques descompostes, com herbes de desbrossament, fulles caigudes, restes de cultius etc., les podem incorporar a l’hort, així augmentarem la fertilitat del sòl i les possibilitats de que les nostres collites arriben a bon terme.

No cal tindre por de llançar-se a cultivar el propi hort, però cal fer-ho sense pressa. El cultiu d'un hort per a autoconsum deu basar-se en una filosofia centrada a ocupar el cos, les mans i la ment en una activitat que ens puga resultar agradable i plaent, que a mig termini ens premiarà amb uns aliments carregats de nutrients i d'emocions.

Són tantes les variables que incideixen en l'evolució de les plantes, des que iniciem el cultiu fins que acabem la recol·lecció, que resulta impossible controlar-ho tot. Per molt que ens apliquem sempre tindrem alguns fracàs. Els resultats mai s'adaptaran fidelment a les expectatives o les programacions que ens hàgem plantejat. El cultiu de l'hort en este sentit ens ajudarà a relativitzar els èxits i els fracassos. Cultivar la terra ens posa els peus a terra, ens ensenya a acceptar la incertesa, a reconéixer l'autenticitat i apreciar el seu valor, a gaudir de les alegries i a assumir els fracassos sense perdre l'aplom, sense deixar-nos portar per l'eufòria  ni el pànic.

Una vegada iniciats en el cultiu de l'hort familiar, no importa massa fer-ho molt bé, el verdaderament important és seguir en el camí, amb humilitat, amb ànim de millorar dia a dia i de aprendre de cada xicotet èxit o fracàs.

En posteriors escrits continuarem parlant de distints temes relacionats amb l'hort familiar: Utensilis, ferramentes, abonat, reg, malalties de les plantes, mitjos preventius i/o curatius…

TEMPS PROPICIS PER A TORNAR LA MIRADA A LA TERRA

Temps propicis per a tornar la mirada a la terra

Miquel Sentandreu

En temps de desesperança, quan milions de treballadors es queden sense treball i no saben que fer amb el seu temps i les seues capacitats, és un bon moment per a centrar la nostra mirada en qüestions bàsiques, per a valorar les nostres aptituds i posar-les en pràctica. Estar oficialment desocupat, no ha de paralitzar-nos.

L'ocupació estable i continua, així com el concepte de desocupació, són relativament recents. Allò més habitual, en les generacions que ens van precedir, ha sigut compaginar períodes de treball remunerat amb altres d'inactivitat laboral, i simultaniejar les activitats assalariades amb altres activitats de caràcter autònom com el treball de xicotetes parcel·les agrícoles, els quefers domèstics o la producció d'articles artesanals, manuals o artístics.

Els nostres avis dedicaven la major part dels seus esforços a aconseguir els aliments bàsics per a sobreviure. Amb la industrialització dels camps, va augmentar la producció agrícola i ramadera, i es va garantir la disponibilitat d'aliments en quantitat i varietat suficient per a satisfer les necessitats d'aliments de tota la població.

Amb l'augment de la producció es van abaratir els aliments i va ser possible destinar una major part de l’esforç i dels estalvis a la consecució d'altres béns. A mesura que anàrem abandonant el camp per a dedicar la nostra intel·ligència i esforç a la indústria i els serveis, milloràrem les condicions de vida en general i desaparegué la sensació de pertinença a la terra mare. Els sectors primaris com l’agricultura, la ramaderia i la pesca s'han considerat sectors proscrits, dignes d'incapaços que no han pogut d'adaptar-se als canvis socials i han perdut el tren del progrés. La societat ha oblidat que els sectors primaris són els que ens donen de menjar,  hem perdut la consciència de que l'alimentació és la base sòlida i inqüestionable sobre la qual hem muntat un meravellós i immens castell de cartes.

Amb el nostre desenteniment, estem soscavant les bases d'un sistema que no té sentit sense garanties de suport nutricional. Estem deixant en mans d'interessos anònims, forans, econòmics, financers i especulatius, el més sagrat d'una societat, la capacitat de donar suport nutricional en quantitat, varietat i qualitat suficient a tota la seua població.

Els agricultors europeus estan sent assetjats des de fa dècades per un sistema de distribució i comercialització amb tints monopolistes, que basa els seus guanys a mantindre els preus baixos a costa d'asfixiar als productors del sector agrari, ramader i pesquer, sense renunciar als seus marges de benefici que sempre van en detriment dels preus en origen.

Amb la globalització, les multinacionals del sector agroalimentari es mouen com un peix en l'aigua, transvasen quantitats immenses d'aliments d'uns continents a altres, rebenten els preus locals, arruïnen i esclavitzen els habitants dels nous països productors, trenquen els seus ecosistemes, els priven dels seus recursos bàsics, afavoreixen la creació de noves classes dominants que cedeixen les terres dels seus conciutadans a empreses especuladores sense escrúpols, obsessionades pel benefici econòmic sense límits que els permet exercir la dominació.

I mentrestant les nostres terres es queden ermes, abandonades per uns ciutadans que li van donar l'esquena i reneguen de les seues arrels per considerar-les vulgars, caduques i antiquades. Ciutadans que amb el temps ens hem aferrat al més banal i hem abandonat allò més autèntic, ciutadans que escatimem en el preu dels aliments i malbaratem recursos en desplaçaments, adorns superflus, construccions faraòniques, espectacles de masses…, consum indiscriminat, sense mesura, que avança sense tornar la vista arrere, sense mirar la terra cremada que anem deixant al nostre pas.

La crisi està maltractant a milions de persones que veuen perillar la seua situació, per la falta de solidaritat d’un sistema de distribució de la riquesa que es basa en la percepció de salaris. Però que permet que milions de persones es puguen quedar desocupades, sense suport, excloses dels mecanismes de redistribució de rendes i beneficis. Seria tan fàcil com adaptar en cada moment jornades laborals, horaris, salaris i beneficis empresarials a les fluctuacions de l'oferta i la demanda, de forma que es garantira en tot moment la plena ocupació per a tots els ciutadans. Amb això ens estalviaríem els subsidis per desocupació, repercutiria en una millora de la situació general de treballadors i empreses, i contribuiríem a la pau social i l'estabilitat econòmica.

Però ni els polítics, ni els empresaris, ni els propis treballadors pareixen estar per la labor d'aconseguir majors quotes de repartiment de la riquesa, de seguretat i d'estabilitat econòmica i social. Tots pareixen estar d'acord en què s’afone el veí, si jo puc salvar tots els meus mobles, sense reparar en el fet de que el patiment del meu veí tard o prompte es tornarà contra mi.

Com a ciutadans de a peu, individus que formem part d'una societat, podem continuar reivindicant mecanismes de solidaritat, de repartiment de la riquesa  per mitjà del treball. Però sense renunciar a les nostres reivindicacions laborals i socials, també podem mantindre’ns actius, inventar-nos activitats, quefers, treballs…, encara que no percebem cap remuneració econòmica per ells.

Les activitats que podem dur a terme pel nostre compte, sense esperar que ningú ens done permís per a fer-ho, són infinites. Cadascú de nosaltres podem esforçar-nos per buscar i trobar activitats i quefers en els quals ens puguem sentir bé, inclús sense percebre cap salari.

Una d'estes activitats pot ser el cultiu de la terra a xicoteta escala. Treballar la terra amb les nostres mans i menjar-nos els fruits de l'esforç, ens ajudarà sentir i reconéixer el valor d'allò més autèntic.

Tal vegada prenguem consciència del valor del més pròxim, senzill, quotidià. Potser se’ns òbriga la ment a noves possibilitats de relació amb el medi que ens sustenta, amb els essers que habiten el nostre entorn. Potser arribem a reconéixer qualitats en la senzillesa, en les xicotetes dimensions, en la subtilesa, la força i la contundència de la natura. Aprendrem a respectar el medi i als seus habitants, i a establir equilibris materials i emocionals que ens òbriguen nous horitzons d'esperança i de confiança en nosaltres mateixos.

Invertir en un trosset de terra, des del punt de vista econòmic mai serà gran cosa, però emocionalment pot ser la inversió de la nostra vida.

VULL SER CAMPEROL

Vull ser camperol

Miquel Sentandreu

Ni empresari, ni agricultor, ni llaurador, ni explotador de terres i persones, ni amo de res, ni esclau de ningú. Sols vull ser camperol, treballar la terra amb les meues mans, cultivar els meus aliments, viure en llibertat, xafar i besar la terra que em dona de menjar, llançar la mirada al cel y descobrir l’eternitat sense alçar els peus de terra.

Les principals ferramentes del camperol son la seua ment i les seues mans, amb un tros de terra i uns utensilis bàsics: una aixada, una fals, un ganivet, un rastell, una motxilla de polvoritzar, podem iniciar-nos en l’apassionant món del cultiu d’aliments a xicoteta escala.

La dedicació a la terra amb ànim de lucre resulta complicada, ruïnosa i plena de disgust, però si ens dediquem al cultiu de la terra amb mentalitat de camperol, sense pretensions de rendibilitat econòmica, podem establir una relació amb la terra i els seus productes que va molt més enllà de lo purament material. Si dediquem regularment una part del nostre temps a cultivar aliments per al propi consum, a poc a poc anirem entrant en una nova concepció de la nostra pròpia vida y del món que ens rodeja, motivat per la incorporació de noves referències vitals que la societat actual ha menyspreat i abandonat per considerar-les inútils y vulgars.

Amb la pràctica de camperol a xicoteta escala, a temps parcial o com cadascú puga i vulga, establirem una relació amb la terra, amb el medi i amb el paisatge que ens aportarà noves emocions y sensacions.

Dedicar el nostre temps i el nostre esforç a cultivar la terra i cuidar del nostre entorn, el primer que ens aporta es la possibilitat de realitzar exercici físic, en un ambient a l’aire lliure, que enfortirà el nostre cos i ens obrirà la ment a nous horitzons. El camperol pot realitzar un exercici moderat, mitjanament intens o molt intens, depén del tipus d’activitat que duguem a terme en cada moment y sobre tot del ritme que vulguem imprimir a la nostra activitat. Amb un poc d’experiència coneixerem les reaccions del nostre cos a l’esforç i aquelles postures, condicions y tècniques que ens afavoreixen més o ens resulten perjudicials, y perfilarem la nostra dinàmica de treball buscant l’ergonomia y la comoditat en l’esforç.

Un altre benefici que aconseguirem de la relació amb la terra mare serà la possibilitat d’entrenar i enfortir el nostre sistema immunitari al entrar en contacte amb múltiples agents microbians que estimularan el nostre sistema defensiu.

La gran quantitat i varietat d’activitats y cultius diversos que podem realitzar requeriran per la nostra part un cert exercici mental, de coordinació, programació, planificació, realització i observació de resultats que ens mantindrà entretinguts i desperts, amb la ment ocupada i centrada en un present real i objectiu que ens ajudarà a meditar amb serenitat i assossegament cadascun dels nostres actes.

La finalitat de les activitats del camperol no és l’obtenció de diners sinó la consecució del menjar, o una part del menjar, en harmonia amb el medi. Amb la pràctica de camperol autònom a xicoteta escala y sense ànim de lucre no salvarem el món, però pot ser que salvem una part de nosaltres mateixos d’alguns despropòsits como la presa, l’afany de notorietat, els deliris de grandesa, l’ànsia de riquesa sense  límit, l’ansietat, l’angoixa vital. I ens iniciarem en el cultiu de lo senzill: el silenci, el reconeixement dels xicotets plaers quotidians, el treball manual, l’observació de la vida, l’austeritat, la serenitat, l’harmonia amb les persones i l’entorn... Descobrirem noves realitats ben arrelades sobre bases sòlides i entendrem el valor d’allò que és autèntic.

Les arrels del pare

El meu pare té 85 anys. Tota la seua vida l’ha dedicada a la terra, fins i tot després de jubilat treballava uns cantonets de vinya i albercoquers.

Jo sempre havia cregut que el meu pare no va abandonar mai el camp perquè no havia pogut, perquè mai ningú li havia donat cap oportunitat per deixar la terra.

Però als últims anys he pogut saber que oportunitats no li’n faltaren. L’avia, la mare del meu pare era una dona que cuinava mol bé, en sabia fer moltes varietats de cuina i reposteria, i a més tenia pràctica per a organitzar convits i grans menjars per a moltes persones.

Quan el meu pare era molt jove, més d’una vegada li oferiren seriosament a l’avia fer-se’n càrrec d’establiments de renom en alguns pobles de la Ribera, quan el negoci de la taronja reblia de diners els pobles de la Ribera del Xuquer.

Però el meu pare mai li va fer costat a l’avia, el pare estava tan arrelat a la terra com les vinyes i les oliveres que treballava. La terra era el seu mitjà de vida i la seua raó de ser. El pare sentia que més enllà dels límits del terme res el lliuraria de l’angoixa per deixar el seu poble. Se sentia tan lligat a la terra, els cultius, el paisatge, el animals i les persones que mai va voler acceptar cap mena d’exili encara que fos en daurat y ple d'abundàncies i lluentons.