El meu pare té 85 anys. Tota la seua vida l’ha dedicada a la terra, fins i tot després de jubilat treballava uns cantonets de vinya i albercoquers.
Jo sempre havia cregut que el meu pare no va abandonar mai el camp perquè no havia pogut, perquè mai ningú li havia donat cap oportunitat per deixar la terra.
Però als últims anys he pogut saber que oportunitats no li’n faltaren. L’avia, la mare del meu pare era una dona que cuinava mol bé, en sabia fer moltes varietats de cuina i reposteria, i a més tenia pràctica per a organitzar convits i grans menjars per a moltes persones.
Quan el meu pare era molt jove, més d’una vegada li oferiren seriosament a l’avia fer-se’n càrrec d’establiments de renom en alguns pobles de la Ribera , quan el negoci de la taronja reblia de diners els pobles de la Ribera del Xuquer.
Però el meu pare mai li va fer costat a l’avia, el pare estava tan arrelat a la terra com les vinyes i les oliveres que treballava. La terra era el seu mitjà de vida i la seua raó de ser. El pare sentia que més enllà dels límits del terme res el lliuraria de l’angoixa per deixar el seu poble. Se sentia tan lligat a la terra, els cultius, el paisatge, el animals i les persones que mai va voler acceptar cap mena d’exili encara que fos en daurat y ple d'abundàncies i lluentons.
