Temps
propicis per a tornar la mirada a la terra
Miquel Sentandreu
En temps de desesperança, quan milions
de treballadors es queden sense treball i no saben que fer amb el seu temps i
les seues capacitats, és un bon moment per a centrar la nostra mirada en
qüestions bàsiques, per a valorar les nostres aptituds i posar-les en pràctica.
Estar oficialment desocupat, no ha de paralitzar-nos.
L'ocupació estable i continua, així com
el concepte de desocupació, són relativament recents. Allò més habitual, en les
generacions que ens van precedir, ha sigut compaginar períodes de treball
remunerat amb altres d'inactivitat laboral, i simultaniejar les activitats
assalariades amb altres activitats de caràcter autònom com el treball de
xicotetes parcel·les agrícoles, els quefers domèstics o la producció d'articles
artesanals, manuals o artístics.
Els nostres avis dedicaven la major
part dels seus esforços a aconseguir els aliments bàsics per a sobreviure. Amb
la industrialització dels camps, va augmentar la producció agrícola i ramadera,
i es va garantir la disponibilitat d'aliments en quantitat i varietat suficient
per a satisfer les necessitats d'aliments de tota la població.
Amb l'augment de la producció es van
abaratir els aliments i va ser possible destinar una major part de l’esforç i
dels estalvis a la consecució d'altres béns. A mesura que anàrem abandonant el
camp per a dedicar la nostra intel·ligència i esforç a la indústria i els
serveis, milloràrem les condicions de vida en general i desaparegué la sensació
de pertinença a la terra mare. Els sectors primaris com l’agricultura, la ramaderia
i la pesca s'han considerat sectors proscrits, dignes d'incapaços que no han
pogut d'adaptar-se als canvis socials i han perdut el tren del progrés. La
societat ha oblidat que els sectors primaris són els que ens donen de
menjar, hem perdut la consciència de que
l'alimentació és la base sòlida i inqüestionable sobre la qual hem muntat un
meravellós i immens castell de cartes.
Amb el nostre desenteniment, estem
soscavant les bases d'un sistema que no té sentit sense garanties de suport
nutricional. Estem deixant en mans d'interessos anònims, forans, econòmics,
financers i especulatius, el més sagrat d'una societat, la capacitat de donar
suport nutricional en quantitat, varietat i qualitat suficient a tota la seua
població.
Els agricultors europeus estan sent
assetjats des de fa dècades per un sistema de distribució i comercialització
amb tints monopolistes, que basa els seus guanys a mantindre els preus baixos a
costa d'asfixiar als productors del sector agrari, ramader i pesquer, sense
renunciar als seus marges de benefici que sempre van en detriment dels preus en
origen.
Amb la globalització, les
multinacionals del sector agroalimentari es mouen com un peix en l'aigua,
transvasen quantitats immenses d'aliments d'uns continents a altres, rebenten
els preus locals, arruïnen i esclavitzen els habitants dels nous països
productors, trenquen els seus ecosistemes, els priven dels seus recursos
bàsics, afavoreixen la creació de noves classes dominants que cedeixen les
terres dels seus conciutadans a empreses especuladores sense escrúpols, obsessionades
pel benefici econòmic sense límits que els permet exercir la dominació.
I mentrestant les nostres terres es
queden ermes, abandonades per uns ciutadans que li van donar l'esquena i
reneguen de les seues arrels per considerar-les vulgars, caduques i antiquades.
Ciutadans que amb el temps ens hem aferrat al més banal i hem abandonat allò
més autèntic, ciutadans que escatimem en el preu dels aliments i malbaratem
recursos en desplaçaments, adorns superflus, construccions faraòniques,
espectacles de masses…, consum indiscriminat, sense mesura, que avança sense
tornar la vista arrere, sense mirar la terra cremada que anem deixant al nostre
pas.
La crisi està maltractant a milions de
persones que veuen perillar la seua situació, per la falta de solidaritat d’un
sistema de distribució de la riquesa que es basa en la percepció de salaris.
Però que permet que milions de persones es puguen quedar desocupades, sense
suport, excloses dels mecanismes de redistribució de rendes i beneficis. Seria
tan fàcil com adaptar en cada moment jornades laborals, horaris, salaris i
beneficis empresarials a les fluctuacions de l'oferta i la demanda, de forma
que es garantira en tot moment la plena ocupació per a tots els ciutadans. Amb
això ens estalviaríem els subsidis per desocupació, repercutiria en una millora
de la situació general de treballadors i empreses, i contribuiríem a la pau
social i l'estabilitat econòmica.
Però ni els polítics, ni els
empresaris, ni els propis treballadors pareixen estar per la labor d'aconseguir
majors quotes de repartiment de la riquesa, de seguretat i d'estabilitat
econòmica i social. Tots pareixen estar d'acord en què s’afone el veí, si jo
puc salvar tots els meus mobles, sense reparar en el fet de que el patiment del
meu veí tard o prompte es tornarà contra mi.
Com a ciutadans de a peu, individus que
formem part d'una societat, podem continuar reivindicant mecanismes de
solidaritat, de repartiment de la riquesa
per mitjà del treball. Però sense renunciar a les nostres
reivindicacions laborals i socials, també podem mantindre’ns actius,
inventar-nos activitats, quefers, treballs…, encara que no percebem cap
remuneració econòmica per ells.
Les activitats que podem dur a terme
pel nostre compte, sense esperar que ningú ens done permís per a fer-ho, són
infinites. Cadascú de nosaltres podem esforçar-nos per buscar i trobar
activitats i quefers en els quals ens puguem sentir bé, inclús sense percebre
cap salari.
Una d'estes activitats pot ser el
cultiu de la terra a xicoteta escala. Treballar la terra amb les nostres mans i
menjar-nos els fruits de l'esforç, ens ajudarà sentir i reconéixer el valor
d'allò més autèntic.
Tal vegada prenguem consciència del
valor del més pròxim, senzill, quotidià. Potser se’ns òbriga la ment a noves
possibilitats de relació amb el medi que ens sustenta, amb els essers que
habiten el nostre entorn. Potser arribem a reconéixer qualitats en la
senzillesa, en les xicotetes dimensions, en la subtilesa, la força i la
contundència de la natura. Aprendrem a respectar el medi i als seus habitants,
i a establir equilibris materials i emocionals que ens òbriguen nous horitzons
d'esperança i de confiança en nosaltres mateixos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Comentarios