divendres, 2 de novembre del 2012

TEMPS PROPICIS PER A TORNAR LA MIRADA A LA TERRA

Temps propicis per a tornar la mirada a la terra
Miquel Sentandreu

En temps de desesperança, quan milions de treballadors es queden sense treball i no saben que fer amb el seu temps i les seues capacitats, és un bon moment per a centrar la nostra mirada en qüestions bàsiques, per a valorar les nostres aptituds i posar-les en pràctica. Estar oficialment desocupat, no ha de paralitzar-nos.

L'ocupació estable i continua, així com el concepte de desocupació, són relativament recents. Allò més habitual, en les generacions que ens van precedir, ha sigut compaginar períodes de treball remunerat amb altres d'inactivitat laboral, i simultaniejar les activitats assalariades amb altres activitats de caràcter autònom com el treball de xicotetes parcel·les agrícoles, els quefers domèstics o la producció d'articles artesanals, manuals o artístics.

Els nostres avis dedicaven la major part dels seus esforços a aconseguir els aliments bàsics per a sobreviure. Amb la industrialització dels camps, va augmentar la producció agrícola i ramadera, i es va garantir la disponibilitat d'aliments en quantitat i varietat suficient per a satisfer les necessitats d'aliments de tota la població.

Amb l'augment de la producció es van abaratir els aliments i va ser possible destinar una major part de l’esforç i dels estalvis a la consecució d'altres béns. A mesura que anàrem abandonant el camp per a dedicar la nostra intel·ligència i esforç a la indústria i els serveis, milloràrem les condicions de vida en general i desaparegué la sensació de pertinença a la terra mare. Els sectors primaris com l’agricultura, la ramaderia i la pesca s'han considerat sectors proscrits, dignes d'incapaços que no han pogut d'adaptar-se als canvis socials i han perdut el tren del progrés. La societat ha oblidat que els sectors primaris són els que ens donen de menjar,  hem perdut la consciència de que l'alimentació és la base sòlida i inqüestionable sobre la qual hem muntat un meravellós i immens castell de cartes.

Amb el nostre desenteniment, estem soscavant les bases d'un sistema que no té sentit sense garanties de suport nutricional. Estem deixant en mans d'interessos anònims, forans, econòmics, financers i especulatius, el més sagrat d'una societat, la capacitat de donar suport nutricional en quantitat, varietat i qualitat suficient a tota la seua població.

Els agricultors europeus estan sent assetjats des de fa dècades per un sistema de distribució i comercialització amb tints monopolistes, que basa els seus guanys a mantindre els preus baixos a costa d'asfixiar als productors del sector agrari, ramader i pesquer, sense renunciar als seus marges de benefici que sempre van en detriment dels preus en origen.

Amb la globalització, les multinacionals del sector agroalimentari es mouen com un peix en l'aigua, transvasen quantitats immenses d'aliments d'uns continents a altres, rebenten els preus locals, arruïnen i esclavitzen els habitants dels nous països productors, trenquen els seus ecosistemes, els priven dels seus recursos bàsics, afavoreixen la creació de noves classes dominants que cedeixen les terres dels seus conciutadans a empreses especuladores sense escrúpols, obsessionades pel benefici econòmic sense límits que els permet exercir la dominació.

I mentrestant les nostres terres es queden ermes, abandonades per uns ciutadans que li van donar l'esquena i reneguen de les seues arrels per considerar-les vulgars, caduques i antiquades. Ciutadans que amb el temps ens hem aferrat al més banal i hem abandonat allò més autèntic, ciutadans que escatimem en el preu dels aliments i malbaratem recursos en desplaçaments, adorns superflus, construccions faraòniques, espectacles de masses…, consum indiscriminat, sense mesura, que avança sense tornar la vista arrere, sense mirar la terra cremada que anem deixant al nostre pas.

La crisi està maltractant a milions de persones que veuen perillar la seua situació, per la falta de solidaritat d’un sistema de distribució de la riquesa que es basa en la percepció de salaris. Però que permet que milions de persones es puguen quedar desocupades, sense suport, excloses dels mecanismes de redistribució de rendes i beneficis. Seria tan fàcil com adaptar en cada moment jornades laborals, horaris, salaris i beneficis empresarials a les fluctuacions de l'oferta i la demanda, de forma que es garantira en tot moment la plena ocupació per a tots els ciutadans. Amb això ens estalviaríem els subsidis per desocupació, repercutiria en una millora de la situació general de treballadors i empreses, i contribuiríem a la pau social i l'estabilitat econòmica.

Però ni els polítics, ni els empresaris, ni els propis treballadors pareixen estar per la labor d'aconseguir majors quotes de repartiment de la riquesa, de seguretat i d'estabilitat econòmica i social. Tots pareixen estar d'acord en què s’afone el veí, si jo puc salvar tots els meus mobles, sense reparar en el fet de que el patiment del meu veí tard o prompte es tornarà contra mi.

Com a ciutadans de a peu, individus que formem part d'una societat, podem continuar reivindicant mecanismes de solidaritat, de repartiment de la riquesa  per mitjà del treball. Però sense renunciar a les nostres reivindicacions laborals i socials, també podem mantindre’ns actius, inventar-nos activitats, quefers, treballs…, encara que no percebem cap remuneració econòmica per ells.

Les activitats que podem dur a terme pel nostre compte, sense esperar que ningú ens done permís per a fer-ho, són infinites. Cadascú de nosaltres podem esforçar-nos per buscar i trobar activitats i quefers en els quals ens puguem sentir bé, inclús sense percebre cap salari.

Una d'estes activitats pot ser el cultiu de la terra a xicoteta escala. Treballar la terra amb les nostres mans i menjar-nos els fruits de l'esforç, ens ajudarà sentir i reconéixer el valor d'allò més autèntic.

Tal vegada prenguem consciència del valor del més pròxim, senzill, quotidià. Potser se’ns òbriga la ment a noves possibilitats de relació amb el medi que ens sustenta, amb els essers que habiten el nostre entorn. Potser arribem a reconéixer qualitats en la senzillesa, en les xicotetes dimensions, en la subtilesa, la força i la contundència de la natura. Aprendrem a respectar el medi i als seus habitants, i a establir equilibris materials i emocionals que ens òbriguen nous horitzons d'esperança i de confiança en nosaltres mateixos.

Invertir en un trosset de terra, des del punt de vista econòmic mai serà gran cosa, però emocionalment pot ser la inversió de la nostra vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comentarios