EL CAMPEROL
L’afecció de camperol
Miquel Sentandreu
Tradicionalment els camperols han sigut persones molt arrelades a la terra que treballen, la seua existència ha estat sempre lligada i condicionada a la producció dels aliments que els permetien sobreviure, a la vegada que produïen excedents suficients per alimentar a una minoria que es dedicava a altres quefers.
En un temps, els camperols eren poc menys que esclaus, una mena de propietat d’un senyor que els deixava treballar les seues terres a canvi d’unes rendes, sovint despòtiques, que havien d’aportar al senyor feudal. En les societats feudals la immensa majoria del habitants de les terres eren camperols, i estaven sotmesos a l’autoritat d’una minoria de senyors, soldats i clergues que tenien el poder.
A mesura que les societats avançaven i es feien més productives, els camperols anaren abandonant els camps de conreu per a incorporar-se a altres activitats de tipus industrial o de serveis. La mecanització del camp i la tecnificació dels cultius ha fet possible que una xicoteta proporció de persones dedicades a la terra puguen produir aliments suficients per a la resta de la població. Aleshores s’han invertit els termes, abans la immensa majoria eren treballadors de la terra, ara només uns pocs treballen la terra que ens dona de menjar.
Ara ja no es diuen camperols, s’anomenen agricultors, productors agrícoles o ximplement jornalers o peons del camp, quan no tenen terres i treballen a jornal els camps dels altres.
El camperol, el llaurador, l’agricultor... o qualsevol altre mot o concepte associat, relacionat o lligat a la figura del camperol sempre a sigut menyspreada y poc reconeguda, i sovint humiliada i rebutjada. En un principi eren unes minories benestants i poderoses qui menyspreaven els camperols, però a mesura que es reduïa la proporció de persones dedicades a la terra, el nivell de menyspreu va créixer més encara, fins arribar als moments actuals on la immensa majoria de la nostra societat, anomenada desenvolupada, ha perdut el contacte amb la terra mare i la sensació de dependència d’una terra i d’unes persones que fan possible el miracle de menjar i viure cada dia. Milers de milions de persones al món depenem totalment del treball dels camperols i agricultors que ens donen de menjar. Però els ciutadans del mon evolucionat som desagraïts i desconsiderats amb els camperols. Hem oblidat amb rapidesa els nostres orígens i sovint celebrem el haver escapat del camp amb burlesca i menyspreu dirigit als qui no han pogut, o no han volgut, deixar la noble tasca del camp per a dedicar-se a altres treballs millor considerats socialment.
Una de les primeres revolucions de la humanitat, després del descobriment del foc i la fabricació de les primeres ferramentes, va ser el descobriment de la ramaderia i l’agricultura, que va permetre l’accés als aliments en quantitats i varietats abundants sense haver de desplaçar-se contínuament per a caçar i recollir els fruits de la natura salvatge.
Si busquem als nostres orígens, descobrirem que tots portem a dintre un caçador, un recol·lector, un camperol.
Som tantes persones al món, al voltant de set mil milions, que si ens dedicarem a caçar o recollir el que ens dona la natura, en poc temps esgotaríem les existències de les poques zones que queden verges al món, per la qual cosa és desaconsellable que ens dediquem a la caça i la recol·lecció dels productes de la natura a gran escala i sense control.
Però la pràctica de l’agricultura a xicoteta escala, amb mentalitat de camperol, és una activitat que podem dur a terme sense afegir agressions ni desequilibris al medi natural, més bé al contrari. El cultiu d’una xicoteta parcel·la de terra de forma artesanal i sense grans complicacions tecnològiques, a banda de contribuir mínimament a restablir o conservar equilibris a la natura, ens permetrà contactar de nou amb la terra mare, retrobar una part dels nostres orígens ancestrals, i redescobrir emocions i sentiments perduts, carregats d’autenticitat.
La nova versió del camperol podria ser la d’una persona que viu i treballa en un món urbanitzat, però que dedica part del seu tems a conrear un raconet de terra amb les seues pròpies mans. El cultiu de la terra, com activitat d’oci i font d’abastiment d’una part dels aliments que consumim, es una activitat que reporta múltiples avantatges vivencials per la persona que la practica.
L’afecció de camperol ens permet dur a terme una activitat física, moderada i molt variada, al aire lliure i en contacte amb la natura.
Per treballar l’hortet hem de pensar el que volem sembrar i plantar en base als nostres gustos personals i necessitats alimentaries. Açò comporta una activitat de planificació per adaptar les tasques al terreny que anem a treballar i elaborar un calendari de conreus, sembres, plantacions i collites que ens permetrà posar en pràctica el nostre entreteniment de manera ordenada i planera.
La tasca de camperol ens donarà l’oportunitat de posar en pràctica un projecte des de que comença a gestar-se mentalment fins a la recol·lecció de les collites. Sentirem en cada moment que el projecte es tot nostre, de principi a fi, sense veure’ns reduïts a la participació exclusiva i de manera especialitzada en una determinada etapa d’un procés de treball especialitzat i compartimentat, monòton i avorrit, com sol passar a la majoria dels treballs del món actual.
Però el gaudi del camperol no acaba en les tasques al camp i la recol·lecció de les collites. Quan arribem a casa amb els cabassos plens, comença una altra vesant que projecta al camperol i als seus arrimats al món culinari, la cuina, el gaudi del menjar, el miracle de convertir allò que hem cultivat amb les pròpies mans en els aliments que ens permeten viure i gaudir de la nostra existència.
Però la vesant culinària del món del camperol, com que dona per a moltes línies i pàgines d’escriptura, la deixarem per a uns altres moments.
Exercir l’afecció de camperol ens dona també la possibilitat de socialitzar els nostres productes. Podem donar els excedents de les collites a familiars i amics, i anar més enllà de la tasca individual del camperol, i fer societat, compartir amb els més pròxims els fruits de l’horta, les nostres emocions, les sensacions i les vivències. Poques coses donen més satisfacció que donar una caixa de fruita o verdura plena de color, olor i sabor a un familiar, un amic o un veí i veure com se’ls il·lumina la cara d’alegria i gratitud. Algun eixut pot haver que siga incapaç de reconèixer i agrair el goig que dona la presencia d’una caixa de que menjar, però es estrany que una persona no es commoga, encara que siga mínimament, davant l’ofrena desinteressada d’una caixa de bones fruites i verdures conreades amb delicadesa i passió.
La pràctica de l’agricultura manual a xicoteta escala, a banda dels avantatges que hem vist, ens permetrà ser una miqueta més humils, més realistes, amb els peus més agarrats a terra, però a la vegada amb la mirada plena d’esperança cap un futur proper i llunyà on sabem el que podem trobar. Bona part del que ens depare eixe futur esperançador estarà condicionat pels actes del present, carregats d’emocions que ens empenten a treballar la terra sense deixar de gaudir la vida.
Treballar l’hortet ens permetrà reconéixer i valorar la noble tasca dels camperols, ramaders i pescadors. Persones que fan possible, amb el seu esforç, el miracle d’un món tecnificat, on la immensa majoria ens alimentem cada dia sense haver-nos de preocupar d’on ve el menjar.
